Normalment les composicions dels trobadors se solen agrupar en cicles de cançons adorant a la dama que estima, però en el cas de Guillem de Berguedà no és així.
d'acord amb l'amor, sí que es pot fer, en canvi, d'acord amb l'odi.
Podem parlar de tres cicles de sirventesos.
●3 contra Pere de Berguedà, veí seu, amb el que va tindre problemas amb els límits de les terres. Canta la seva dona mentre ridiculitza i l'ataca a ell, a qui tracta d'avar, traïdor, cornut...
●4 contra Arnau de Preixens, bisbe d´Urgell. Aquest prelat estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic del trobador. Guillem de Berguedà utilitza el vocabulari pes cruel de la literatura trobadoresca, sense retòrica, sense ironia, acusant directament amb l´insult al bisbe, de violador, (Diu noms, llocs, qui va socórrer la víctima..), a més a més l´acusa d´homosexual. I si tot aixó no es suficient, també li demana a l'arquebisbe de Tarragona (amb qui després tindra problemes) que el deposi del seu càrrec.
●4 contra Ponç de Mataplana, qui pertany a una familia de la qual els Berguedà dependeníen per certs fues. Malgrat els insults dels sirventesos, centrats majoritàriament en l'aspecte físic i la suposada homosexualitat del personatge, en la mort de Mataplana li dedica un plany.
El que queda de la seva obra les fan diferents sirventesos: contra Alfons I, R. Folch de Cardona, etc.
Es considera un trobador d'estrofisme força original, imitat pels trobadors posteriors, i d'un domini important del vers.
Guillem de Berguedà,trobador, fill gran i hereu del vescomte de Berga, Guillem . El 1176 assassinà el vescomte Ramon Folc (III) de Cardona i hagué de viure amagat, protegit pel vescomte Ramon II de Castellbò, i refugiar-se a Occitània, on es relacionà amb el trobador Bertran de Born, amb qui va tindre una cordial amistat.
La figura del trobador Guillem de Berguedà és molt atractiva, tant per la seva poesia com per la seva personalitat i fou un dels més notable trobadors nascuts a Catalunya. Guillem de Berguedà resulta un personatge que atreu per la seva poesia, plena de força, i ens atrau per la seva biografia, plena d'acció, d'amistats i enemistats
Poema:
Cansoneta leu i plana,
leugereta, ses ufana
farai, de Mon Marques,
del traichor de Mataplana,
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques,Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, ben aion las peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las denz tres;
no.i ten dan, que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques
d'engan etz farsitz e ples.
Del braz no.us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe.l nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qe.z an: de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
El poema Cansoneta leu e plana, es una poesia que pertany a la lírica trobadoresca.
Les característiques del poema són:
- Es tracta d’un sirventès.
- Conforme al contingut del poema, aquest segueix els patrons que caracteritzen al seu autor, o sigui, es centra en la crítica y burla del personatge, en aquest cas de Ponç de Mataplana, y en l’ús de l’ironia i el sarcasme.
Exemples d’aquests”fets” que el caracteritzen són per exemple, la continua repetició de la paraula obès i altres trets, que fan burla a l’aspecte físic del personatge. També ens dona a entendre certes tendències homosexuals que presenta el Marqués.
En definitiva es produeix una burla del personatge que utilitza l’autor del poema com a arma contra aquest.
S'estructura en estrofes o cobles ja que posseeixen més d'una rima,formades per quintets heptasíl.labs (amb rima aabab), seguits d’unarima que el que fa es rimar amb el darrer amb forma de refrany, ja que es repeteix a cada cobla. L'estructura es rítmica.
Si l’esquematitzem, entendrem la doble estructura, lineal i concèntrica:
I: Intencionsde burla de Guillem contra Mataplana.
II: Marques...Apòstrof de burla: No és un guerrer com cal.
III: El seu braç anquilòtic desdiu del coratge i decòrum dels cavallers.
IV:Marques...Apòstrof deburla: No pot tenir amics que es refiïn d'ell
V:Definitiva intenció: denunciar la seva homosexualitat.
En definitiva, podem formular la temàtica del sirventès en aquests termes:l'atac personal i injuriós contra el noble Ponç de Mataplana es presenta de la negació de qualsevol virtut cavalleresca, física o moral (simbolitzades centralment per l'encongiment del seu braç), a través de la sàtira més sarcàstica i l'insult més injuriós.Una burla despietada de la qual el propi trobador es retractarà posteriorment:Marques, s'eu dis de vos follor,/ nimotz vilans ni mal apres,/de tot ai mentit e mespres,/ c'anc [...] / no·i ac vassal qe tan valges,/ ni qe tant fos pros ni valents... (Marquès, si vaig dir de vós follies/ i mots vilans i mal apresos,/ en tot he mentit e errat,/ car mai.../ no hi hagué vassall que tant valgués/ ni que fos tan noble i tan valent...)
El vescomtat de Berguedà depenia del comtat de Cerdanya i les primeres notícies que es tenen dels vescomtes són del segle X. L'any 1131 apareix documentat Guillem de Berguedà, pare del trobador, amb motiu de retre homenatge a Huguet de Mataplana, del qual tenia un feu; però no és fins 1138 que apareix la primera menció del trobador, quan es veu la seva firma infantil al costat de la del seu pare en un document oficial. Escrits posteriors ens indiquen que tenia tres germans més petits: Ramon, Berenguer i Bernat. Possiblement la infantesa i joventut de Guillem de Berguedà va transcórrer com la d'altres personatges d'aquella època: un temps de formació tant en l'aspecte físic com cultural en una Catalunya que estava encara en procés de formació, amb estret contacte amb els territoris occitans, i en què les disputes internes que s'anaven alternant amb les guerres amb els sarraïns eren el marc de fons. Alguns sirventesos ens donen notícia del seu empresonament per diversos delictes abans de 1175, però fou aquesta data la que marca de forma clara la seva vida posterior. Els 3 de març d'aquest any matà a traïció, és a dir, de forma no honorable, Ramon Folc III de Cardona, personatge que devia odiar profundament al trobador, que l'havia insultat i humiliat en diversos sirventesos, i contra el qual devia haver utilitzat el gran poder que tenia a Catalunya i en la cort del rei Alfons I sense altres resultats que fer encara més virulents els atacs del trobador i portar-lo finalment a la mort. Les conseqüències de l'assassinat foren immediates, Guillem de Berguedà hagué d'amagar-se i fugir, finalment, de Catalunya i, a més, fou desposseït del títol de vescomte que li corresponia com a fill més gran, encara que heretà les possessions familiars, de les quals mai no va poder gaudir amb tranquil·litat. Durant set anys no es troben referències del trobador, encara que podem imaginar la seva vida de fugitiu, sense amics que l'ajudessin per por a les represàlies que podien sofrir i potser també a causa -si realment es veritat el que indica la Vida del Cançoner- del costum de Berguedà de no respectar mullers, filles i germanes; sembla que només li féu costat Arnau de Castellbò, amb qui Berguedà mantingué una relació constant i a qui ajudà i defensà en diverses ocasions. Tot i així, sembla que el trobador podia haver reunit en aquesta època un petit grup d'homes que actuaven fora de la llei pel territori català. També és d'aquesta època el peregrinatge que féu a Compostel·la. Durant la dècada dels 80 es torna a trobar documentació sobre el trobador. Així en el testament del seu pare, el 1183, consta com a hereu dels castells de Madrona (conegut com Castell Berguedà), Casserres, Puig-reig, Espinalbet i Montmajor i el féu que tenia per Hug de Mataplana. A través d'alguns sirventesos del gran trobador provençal Bertran de Born, que era bon amic seu, coneixem l'enemistat que tingué amb el rei Alfons I, tot i que l'any 1185 i següents sembla que havia fet les paus amb el monarca, ja que consta en diverses ocasions en el seu seguici, com en l'entrevista que el monarca celebrà el 14 d'abril de 1185 al castell de Najac de Roergue amb el rei i també trobador Ricard I Cor de Lleó, en aquell moment duc d'Aquitània i comte de Poitiers i més tard rei d'Anglaterra (1189), per tal de reforçar la seva aliança contra el comte de Tolosa. Del 1187 es conserva el testament original de Guillem de Berguedà, en què deixa el castell de Puig-reig i el lloc de Fenollet a l'orde del Temple, mentre que la resta de possessions, excepte alguns béns menors que hauran d'anar a l'orde de l'Hospital, passaran al seu germà Berenguer, que n'haurà de donar una quarta part a Bernat. Tot plegat ho retindran els frares del Temple fins que siguin pagats els deutes que el testador havia contret. Els testament ens indica, com ja hem insinuat, el poder feudal i econòmic del trobador: cinc castells amb cavallers i vassalls i les terres corresponents, diversos llocs i masies a l'Alt i Baix Berguedà, feus a la Cerdanya, i drets a Caldes i Sentmenat del Vallès. El document també ens permet deduir que no s'havia casat i que no tingué descendència directa reconeguda.Després de signat el testament desapareix de la mainada real i el tornem a saber enemistat amb el rei Alfons I, a qui escarneix en un sirventès. El 1190, Guillem de Berguedà ofès amb el rei i odiat per l'arquebisbe de Tarragona, anuncia en un sirventès adreçat al seu amic Arnau de Castellbò que es dirigeix a la cort d'Alfons VIII de Castella, en aquell moment aliat al rei de Navarra contra Alfons d'Aragó. Els darrers anys de la vida del trobador es caracteritzen per la seva intervenció en les lluites feudals en territori català, principalment en les que tingueren el vescomte Arnau de Castellbò i Ponç de Cabrera contra el rei i el bisbe i el comte d'Urgell. L'any 1195, el seu amic Bertran de Born, que com ell havia lluitat i provocat moltes discòrdies, manifestà en un poema el seu penediment per la vida que havia portat i demanava a Berguedà que reflexionés sobre el passat i seguís el seu exemple. Poc cas d'aquests versos va fer el trobador, que continuà amb les seves disputes, encara més sol i més perseguit que en altres temps, però al mateix temps més amenaçador que mai. I tan violentament com va viure va morir, assassinat per un soldat que segurament complia les ordres d'algun dels seus enemics. La mort ocorregué entre 1195 i 1196.
